Es fa difícil precisar en quin moment van aparèixer el mercat els polvos de talc com a element quasi bàsic en la higiene infantil, perquè es podria remuntar a temps immemoriables. Macerat, el talc té les propietats de deixar la pell seca i fina, i per aquest motiu moltes empreses el van comercialitzar en pols amb la finalitat de ser usat principalment per les senyores, ja sigui per al seu tractament personal o bé per als infants. Així, encara es conserven un munt de pots, sempre en format cilíndric i de dimensions no gaire considerables, pertanyents a diferents marques, la més coneguda Ausonia. Però Querubin, Calber, Bimbo, Da-dá, Mariflor… en són d’altres exemples, que també formen part d’aquest col·lecció.

Fins al 14 d’octubre podreu veure al Consell Comarcal de Figueres l’exposició de publicitat antiga “D’aquell temps: l’antic rebost de l’àvia”.

Horaris (de dilluns a divendres): de 8.00 h del matí a 19.00 h de la tarda

L\’exposició al TN Comarques de TV·

Com a totes les empreses espanyoles, la Guerra Civil també va obligar a la firma Nestlé a viure moments incerts. De tota manera, la postguerra no li va ser especialment dramàtica perquè la fusió amb la Sociedad Lechera Montañesa, el 1930, que fins aleshores havia estat la competència, li va permetre ampliar la seva proposta de productes làctics destinats a l’alimentació infantil. L’activitat frenètica en la producció faria que s’obrissin noves seus -Barcelona, Olot, Pontevedra, Palma… i que, el 1944, aparegués la llet en pols Pelargón. Nestlé començaria a treballar en matèria de comunicació, amb l’aparició dels populars autòmats que van arribar al país amb motiu de les exposicions de Barcelona i Sevilla de 1929 i els vehicles publicitaris.

A poc a poc l’economia espanyola anava donant mostres d’una lleugera millora i amb l’arribada de la nova dècada dels 50 apareixen les primeres mesures liberalitzadores. No obstant això, els anys de racionament i les restriccions a la importació de matèries primeres havien incidit en alguns dels productes estratègics de Nestlé. En conseqüència, la companyia s’enfrontava a un difícil repte el dia en què la premsa va anunciar als consumidors la notícia que La Lechera havia tornat i que el producte, ara en envàs de vidre per l’escassetat de la llauna, podia per fi “adquirir-se lliurement en tots els comerços”. Molt ràpid la llet condensada trobaria en Nescafé un poderós aliat per a la seva recuperació. El nou producte arribaria procedent d’una recent invenció sorgida dels laboratoris de Vevey. En 1930 l’Institut Brasiler del Cafè va sol·licitar ajuda a Nestlé per al desenvolupament d’uns “cubs de cafè” que poguessin dissoldre’s fàcilment en aigua calenta, però mantenint tota l’aroma del producte. Així, Brasil esperava trobar una solució als excedents de la seva producció cafetera, evitant al seu torn la caiguda de preus al mercat internacional.

A la primavera de 1937, Nestlé va trobar la fórmula adequada, encara que en forma de pols soluble: havia nascut Nescafé. Nestlé havia aconseguit escriure un nou capítol en la història de l’alimentació amb el desenvolupament del primer cafè soluble i instantani del món. Les limitacions de la producció inicial i la proximitat de la Segona Guerra Mundial van condicionar el llançament inicial del producte. En particular, Espanya va haver d’esperar més de quinze anys perquè arribés a les seves llars. Nescafé va començar a fabricar-se en La Penilla en 1945, però amb destinació exclusiva al Marroc i les colònies espanyoles a Àfrica. Aquesta restrictiva situació es va mantenir fins a 1954, moment a partir del com Nescafé i La Lechera van formar una perfecta combinació que va saber arribar a totes les llars espanyoles, sobretot a través de les ones radiofòniques. Protagonista de la vida espanyola en aquest període de recuperació, la ràdio es va convertir en una poderosa aliada per Nestlé. Gràcies a ella aconseguirien una extraordinària difusió els Grans Concursos de la Lechera de 1952 i 1955 —iniciatives pensades per recolzar el retorn del producte al mercat, mentre que el nom de Nestlé patrocinaria programes molt coneguts.

L’expositor que es pot veure a la imatge data, evidentment, dels anys 50. Són els primers envasos que va confeccionar Nescafé, de només 50 grams i amb etiqueta de paper. La firma va mantenir aquest envàs durant anys, només canviant alguna frase del disseny de l’etiqueta, però també ampliaria la gamma amb un de dimensions més grans.

En aquest enllaç podeu trobar, en format pdf, un anunci de Nescafé de l’any 1964: nescafe

Una altra de les peces entranyables, perquè, a més, ha format part de la infantesa de molts, per uns motius ben diferents als que es buscaven amb la seva introducció al mercat. La seva aparició pren cos als anys 70. Skip, Dixan i Calgon sorprenen amb un envàs en forma de tambor, de cartró dur, que conté uns quants quilos de detergent per a la rentadora -majoritàriament, de 5 k i de 8 kg. Però el que aquestes marques desconeixien és que, aquests envasos, passarien a la història per haver servit de calaix de moltes de les joguines conegudes de l’època -Lego, caniques, Exin, nines, ninots de goma de Comansi, Pech, Jecsan… En fi, unes peces recordades per molts motius que encara fan un nus a l’estòmag als ja adults per la quantitat de records que col·lapsen la memòria només de donar-hi un cop d’ull. A la imatge, dos tambors recuperats recentment i que ja integren la col·lecció, ambdós de finals dels 70 -el de Calgon té unes mesures de 33 cm d’alt per 28 cm de diàmetre, mentre que el d’Skip, 44 cm per 23 cm.

De la mà de Nutrexpa, la coneguda Miel de la Granja San Francisco es va començar a comercialitzar a finals dels anys 30 -es troben dades de 1936. De fet, va ser un dels productes del sector alimentari que l’empresa de José Ignacio Ferrero Cabanach i José María Ventura Mallofré, fundada el 1940- van treure el mercat, juntament amb la Crema de Cacao, la Levadura i el Flan Gloria i els cubets de bouillabaisse fets de peix fresc assecat i farines. Pocs anys després veuria la llum el producte estrella de Nutrexpa, el Cola Cao (1946). La Miel de la Granja San Francisco té un llarg recorregut als racons de les botigues d’alimentació. Aquests dos envasos de vidre de la imatge, dues peces úniques per la seva antiguitat i perquè encara guarden tot el seu contingut, daten de mitjan anys 40. És difícil precisar-ne el pes del contingut, però la de dimensions més grans podria contenir més d’ 1 kg de mel -que encara es conserva. Com es veu a les etiquetes, la mel es comercialitzava a Onteniente, al País Valencià, però era comercialitzada per Nutrexpa, amb seu al carrer Menéndez Pelayo, de Barcelona. Dues peces que fan molt goig i que endolceixen la col·lecció…

Tot i que el seu orígen es remunta a l’època de l’imperi romà, el flam es va fer especialment popular durant l’edat mitjana -se solia degustar amb motiu de la Quaresma. Al segle VII, el flam -un nom procedent del francès- va començar a perdre de vista el pebre que s’hi escampava al seu damunt, per substituir-lo pel sucre. De tota manera, a Espanya el flam va guanyar molt pes a les llars del país durant el segle XIX i principis del XX i, sobretot, el denominat Flan Chino Mandarin, una marca molt popular als anys 50 i que presentava els sobres per a la cocció dins unes petites caixes de color blau. Des d’aleshores, s’han succeït un munt de marques de flam: Royal, Vigor, Maná, Fan-Fan, Tocy, Potax, Gallina Blanca…

Pels volts dels anys 50, l’empresa madrilenya Al-Con (Alimentos Concentrados Nacionales) va popularitzar el Flan Chino “El Mandarin”, un plat que, al país, va començar a frequentar les taules de les llars del país a finals del segle XIX i principis del segle XX. Els sobres de Flan Chino “El Mandarín” no contenien ou, i es presentaven en unes petites caixetes blaves on apareixia la imatge d’un xinès somrient, amb el clàssic barret negre i una barba blanca, sostenint un plat amb un enorme flam. Poc després, Al-Con va decidir provar fortuna comercialitzant cubets de caldo, el “Caldo Real El Mandarin”, que també es presentaven en una caixeta, aquesta de color groc, on en un costat hi apareixia el mateix xinès somrient, sense el flam, i, en l’altre, un pollastre. La caixeta contenia 4 racions de caldo i tenia un preu de 3,25 pessetes. L’empresa espanyola va decidir publicitar el seu producte estrella, el flam, amb uns petits ninots de goma, que representaven un nen xinès menjant-se’n un. Aquestes figures, que ja tenen més de mig segle de vida, encara són força presents i no resulta complicat trobar-ne.

Al-Con també va apostar per la publicitat radiofònica. En aquest document, CEDIT PEL WEB www.fonotecaderadio.com, PODRÀS ESCOLTAR L’ANUNCI DE FLAN CHINO EL MANDARIN, que tan famós es va fer per la seva cantarella enganxosa i que tant se solia escoltar en els jocs infantils de carrer: FLAN MANDARIN, A LA RÀDIO

Pels que lavulguin cantar, o hagin oblidat alguna estrofa… aquí en teniu la lletra, que també ens facilita www.fonotecaderadio.com:

¡Vamos a jugar!

Soy el rico Flan Chino El Mandarin.

He venido de Pekín de la ilusión.

Mi coleta es de un tamaño colosal

y con ella me divierto sin cesar.

El Mandarín, el Mandarín

La otra tarde me metí en un cafetín

con la china y la coleta a merendar

y me dijo con su gracia singular:

“Solo quiero flanes chino El Mandarín”.

El Mandarín, el Mandarín.

Una de les millors maneres de veure la història de les últimes dècades és a través de la publicitat. Com érem, vestíem, quines necessitats teníem, quins ideals hi havia…

La creativitat era molts més simple i directe si la comparem amb els anuncis contemporanis, però arribava al cor i a la butxaca. Ara rebem molts més impactes publicitaris i és difícil que ens sorprenguin. Abans, la societat no hi estava acostumada i vivien i gaudien dels pocs anuncis que hi havia.

En els anys 50 els anuncis que predominaven eren els de productes alimentaris, electrodomèstics i tot allò que podia comportar una millora en la qualitat de vida. Rarament trobarem publicitat relacionada amb l’oci i el benestar. Els missatges eren directes, i les tècniques de venda, tradicionals, ja que l’impacte del màrqueting nord-americà va arribar vora els 60.

La publicitat que podia arribar a una família d’aquesta dècada a una població com Figueres, que és l’objecte d’estudi, es basava en falques de ràdio, els primers anuncis de televisió a nivell estatal (que van ser una gran novetat i són els més recordats) i la publicitat del dia a dia que es trobava al carrer. Aquesta última, d’empreses comarcals, es reflectia en les edicions impreses de la comarca a través d’anuncis, normalment a un o dos colors i algunes vegades il·lustrats. Els exemples que hem analitzat, són de publicacions extraordinaries amb motiu de les festes de la ciutat, on molts comerços i empreses aprofitaven per publicitar-se. L’anunci més tradicional constava d’un logotip amb tipografia tradicional (predominen les majúscules amb serifa, i també les minúscules d’estil cal·ligràfic en cursiva) amb alguna referència a l’antiguitat de l’empresa, la tradició del servei o la qualitat del producte, i les dades de contacte. I els que més destaquen són els il·lustrats, on gairebé sempre es presenta el producte en sí, il·lustrat de forma molt detallista, gairebé fotogràfica, sense cap fons ni context. Això, juntament amb un eslògan que el potencia, i els mateixos recursos textuals d’abans.

Els cànons que transmetien eren molt tradicionals: els senyors, havien de mostrar-se com uns “dandis”, preocupar-se del seu afeitat, mostrar-se fumant, i de tot allò que potenciava la seva masculinitat. I les senyores, calia que tinguessin la casa neta, utilitzant els millors productes però també mirant bé les ofertes; la roba neta havia de ser suau i perfumada, i el rebost havia d’estar sempre ben proveït.

Figueres també va ser generadora d’alguns productes alimentaris que, en major o menor mesura, van acabar ocupant un forat als rebots de les llars de meitat de segle en endavant. Bastant “recent” és encara el tancament de l’empresa ICASA (Industrias Carbónicas Ampurdanesas), de Vilatenim, coneguda per la seva producció de la gasosa La Casera i també de La Familiar. Fins i tot, La Casera va tenir un club de futbol que portava el seu nom a principis dels anys 80 -de fet, le seves precàries instal·lacions encara s’utilitzen. Inicialment, l’empresa estava ubicada al Carrer Colón, però l’any 1967 va decidir fer un pas endavant i traslladar-se a Vilatenim.

Lògicament, el segell “Dalí” també va ser aprofitat per plasmar-lo en alguns productes, com el Brandy Conde de Osborne, de las Bodegas Osborne, del Puerto de Santa María que, a meitat dels anys 60, va ser envasat en una curiosa ampolla dissenyada, i signada, pel pintor figuerenc. Una peça entranyable per a qualsevol veí de la ciutat “de tota la vida”. I el mateix es podria dir d’un producte de farmàcia de ben segur que, per als més joves, desconegut per la seva arrel figuerenca: el Cerebrino Mandri. Nascut a Figueres el 1851, Ramon Mandri i Campanar va ser l’ideòleg d’aquest medicament que s’utilitzava per, sobretot, alleujar els mals de cap. Mandri, metge i químic farmacèutic, va crear el producte el 1894 al seu laboratori del carrer Provença de Barcelona -inicialment adreçat per solucionar problemes nerviosos i reumàtics. Evidentment, el laboratori de Ramon Mandri també es va decidir a promocionar el seu producte mitjançant la publicitat, sobretot a partir dels anys 30 -encara es troben anuncis dels anys 50. Desgraciadament, és quasi una utopia trobar envasos per estrenar d’aquest producte, però sí que se’n poden veure ja buits, amb les lletres del seu nom amb relleu al pot de vidre (a la dreta de la imatge).

Així mateix, la capital de la comarca també es va fer conèixer pels seus licors,vins i “champañas”, fabricats per Vicente Ros. S’ha trobat publicitat de tres empreses amb  lligam familiar de successió, però amb seus diferents: M. Teixidor – Hija de Vicente Ros, a l’avinguda San Antonio, 9, a finals dels 50; Hijos de Vicente Ros, al carrer San Juan Baptista, 11, als anys 60, i C. Massot Ros, del carrer Progrés, a la mateixa dècada. De les dues darrers s’han conservat alguns calendaris impecables. A l’avinguda San Antonio, 25, les Bodegas Domingo Tomás tampé apostaven, als anys 60, pels vins i els licors -també se’n conserven alguns calendaris promocionals.

Pels volts dels anys 60, Figueres i Vidreres compartien la delegació gironina de la fabricació dels productes Ram, a càrrec de La Lactaria Española SA. L’empresa va mantenir les instal·lacions figuerenques unes quantes dècades (fins als 80), però el seu pes específic a la ciutat va ser tan important que, la zona on va ser ubicada -a la intersecció entre el carrer Montgó i l’actual avinguda Perpinyà, en una de les portes d’entrada del Parc de les Aigües, encara es coneix amb el mateix nom. Ram va ser coneguda per incorporar al mercat, a banda de la llet i els iogurts, el batut de cacao, tant en ampolles de vidre com en unes curioses bosses de plàstic dur que ja no es conserven. En aquella època, Ram també va donar a conèixer els seus productes mitjançant la publicitat, sobretot en premsa escrita.

Força més antiga és la fabricació de xocolates (des de 1770!), al carrer Peralada, de la mà de Comet. A meitat de segle passat, Comet, que ja tenia un nom a Catalunya, i les seves xocolates eren molt conegudes: la clàssica de sempre, anomenada Comet; la luxosa i fina, Reina Nitokris, i el “menaje”, per a les butxaques més assequibles. Comet tenia la seva sucursal a la Rambla Sara Jordà. L’empresa també va promocionar el seu producte, sobretot a través del paper: displays, anuncis petits en revistes i còmics i, com no, i seguint la tradició de les grans firmes, amb àlbums de cromos. A la imatge es pot veure una de les caixes de bombons que hem pogut recuperar, amb una imatge dibuixada del monestir de Sant Pere de Rodes i un petit segell de l’empresa al dors.

En la publicitat de la dècada dels 60 l’estrella són els productes en sí, es destaquen els potencials beneficis i la satisfacció que donarà el seu consum. I també comença a surgir la guerra publicitària i la competència. Abans les marques existents eren líders indiscutibles en el seu sector i regió, per tradició. Ara la publicitat oferia un nou mitjà per agafar avantatge envers la competència, i marques de nova creació s’atrevien a endinsar-se en aquest món, creant una falca amb una melodia ben enganxosa o fent un anunci utilitzant una mascota desitjable per tots els nens.

La imatge de la noia somrient presentant el producte va ser un recurs que va triunfar durant molts anys, el que donava més confiança era trobar-se una atractiva mare donant consells de com ella aconseguia que els seus fills creixessin forts i valents.

Les tècniques gràfiques anaven evolucionant, cada vegada era més necessari decorar l’anunci, i no només mostrar la simple il·lustració del producte. Aquests van començar a aparèixer en el seu context, o es mostrava més la sensació de benestar de quan un s’ha pres el vas de llet que no pas la foto de l’ampolla en sí.

Una peça que no pot faltar en un antic colmado és una caixa registradora, i d’aquestes, la reina és la National. Les botigues que van optar per no substituir aquesta caixa per un modern TPV, ara segurament estan ben orgulloses de ser propietàries d’un petit tresor que cada dia adquireix més valor.

Les caixes registradores van ser inventades el 1879 per James Ritty, propietari d’un saloon americà, cansat que els seus treballadors li robessin diners del calaix. Va crear el model Ritty I inspirat en la maquinària dels vaixells de vapor i la va patentar. Poc després, però, en va vendre els drets a un venedor de porcellana, Jacob H. Ecker, que va fundar la National Manufacturing Company, que al 1884 va passar a mans de John H. Patterson, el creador de National Cash Register (NCR). Aquest darrer en va millorar el funcionament incorporant-li un rotlle de paper per enregistrar les transaccions i creant el tiquet de rebut.

Les caixes es van anar perfeccionant i decorant amb tot tipus de gravats ostentosos. La peça que tenim a la col·lecció data de la dècada dels 20-30, té tota la carcassa de metall imitant l’aparença de la fusta i funciona perfectament.

Fundada el 1881 a Santander, la Societé Génerale des Cirages Français va ser la creadora de la crema per al calçat Eclipse, que s’envasava en petites caixes rodones i de les quals en van aparèixer més de mitja dotzena de models. Aquesta companyia francesa també va optar per la publicitat i els diminuts cendrers en van ser un exemple -adreçats als homes, els que fumaven en aquella època, i els que podien fer ús dels productes Eclipse. També van sortir a la llum d’altres productes relacionats, com un abrillantador de mobles i un petit (per l’envàs) tint, entre molts d’altres (Fulgor, Otocif, Lunex, Jako, Vildo, Acior, Symyr, Bees Polish…). Durant la guerra civil espanyola, la fàbrica de la Societé Génerale des Cirages Français es va reconvertir en magatzem d’armes -també se’n fabricaven. L’any 1961, la societat, que tenia la fàbrica situada al carrer Tetuán i Puertollano, de Santander, va sol·licitar al govern de l’Estat espanyol el permís necessari per importar llauna per transformar-la en envasos, per després destinar-los a l’exportació de productes -d’aquí que existeixen caixes de llauna de dolços amb la signatura de la societa francesa.

A la col·lecció hem tingut la sort i el privilegi de recopilar part del que la Societé Génerale des Cirages Français va treure al carrer de la crema per al calçat Eclipse. La peça inicial fou el preciós expositor de la imatge, adquirit a Barcelona, i després van arribar les més de trenta caixes de crema, i la resta d’envasos i productes, amb el petit cendrer inclós.

Qui no s’ha begut mai un Trinaranjus? Aquest refresc de fruites, el primer a l’Estat sense gas, va néixer el 1934, gràcies a al Dr. Trigo (el mateix que va inventar la Orangina), i el va anomenar Trinaranjus. L’origen del seu nom ha arribat a ser una llegenda. Alguns diuen que és la barreja del nom del creador (Trigo) i el de la taronja (el seu gust original), mentre que d’altres asseguren que era el número total de fruites que necessitava per fer el producte (3). La marca va escurçar el seu nom, per passar a ser Trina, ara fa 20 anys. Les ampolles inicials representaven la forma de tres taronges.

Les pastilles Klam o les Bambú eren un clàssic, ja durant la primera meitat de segle, a les farmàcies catalanes. Les pastilles Klam sortien dels Laboratorios Klam, de Reus, de la mà del farmacèutic José R. Vallverdú. Originaries dels anys 30, contenien Eucaliptol, Mentol, Terpinol, Codeina Pura i Sosa, i eren indicades per a tot tipus de tos, malalties del coll, refredats, bronquitis… La caixa, rodona, de petites dimensions i de cartró, tenia un preu d’1,25 pessetes. Les pastilles Klam ja s’anunciaven a la premsa escrita el 1933, on es deia que “una sola caja convence”. D’altra banda, les pastilles Bambú, indicades per a la tos, tenien un preu inicial de 0,9 cèntims de pesseta, i es presentaven en caixes cilíndriques metàl·liques. És difícil datar-ne l’orígen, però se’n va parlar en premsa ja durant la primera dècada dels 40. Es produïen a Madrid, als Laboratorios Sanitas. Es conserven envasos que ja es venien a un preu d’1 pesseta, i els més “moderns”, ja de cartró, contenien una petita bossa de paper on es dipositaven les pastilles. En les indicacions dels fulletons interiors, es destacava que les pastilles eren ideals per a la tos, la grip, l’asma, la bronquitis… però que també “afinan la voz” i eren “indispensables para fumadores”.

Les pastilles Gargaril -de la mà dels laboratoris d’un altre medicament molt popular, Okal- també es van fer popular durant les dècades dels 40 i 50. En aquest cas, amb un anunci radiofònic n’hi va haver prou per fer arribar a la població quines eren les afeccions que Gargaril curava. El document, amb molta lletra, fa referència a un dels primers productes dedicats al consum de les grans masses per obligació. Gargaril va recórrer a un ritme molt marcat i a la inevitable repetició de la marca. De l’naunci, cal destacar-ne l’habilitat de l’autor de la lletra per enumerar totes les afeccions i mals que Gargaril podia curar dins de la mètrica i la melodia de la cançó.

Aquí podeu escoltar el document sonor de Gargaril que emetin les ràdios, que ha estat facilitat gentilment per www.fonotecaderadio.com, igual que la lletra de la cançó: GARGARIL, A LA RÀDIO

Cuando el aire penetra en la boca

y el catarro al momento provoca

lamentamos tener que ignorar

lo que siempre es producto de la imprevisión

El que quiera aceptar un consejo que me escuche con suma antención

Gargaril, Gargaril, desinfecta, previene y corrige.

Gargaril, Gargaril, es tan rico como un elixir.

Cuando vayas al cine, Tomasa,

como el aire te acecha al salir

para el mal evitar,

no te olvides de usar Gargaril.

Gargaril como tal medicina

sabe igual que infantil golosina

sus pastillas refrescan la boca

y saben ser gratas al buen paladar

yo por eso señor le aconsejo

que se digne conmigo cantar:

Gargaril, Gargaril, es tan rico como un elixir.

Cuando vayas al cine, Tomasa,

como el aire te acecha al salir

para el mal evitar,

no te olvides de usar Gargaril.

En anginas agudas y gripes

Gargaril es remedio infalibre

consumiendo una simple pastilla

su estado mejora con gran rapidez

cuando el frio invernal se avecine

Gargaril su producto ha de ser.

Gargaril, Gargaril, es tan rico como un elixir.

Cuando vayas al cine, Tomasa,

como el aire te acecha al salir

para el mal evitar,

no te olvides de usar Gargaril.

Coros: Gargaril, Gargaril

Recitat: Pastillas Gargaril, una especialidad de los laboratorios de la tableta Okal.

El boom de les destil·leries d’anís es va produir ja a principis de segle. Si bé l’Anís del Mono badaloní va crear un precedent, que ben aviat el del Tigre, d’Arenys de Munt, es va encarregar d’esvair, en van aparèixer d’altres que van engreixar el mercat: Anís la Asturiana, la Cordobesa, la Castellana, la Chinchonesa, Anís Pujol, la Aldeana, Manelic, Marabu, Dalmata, la Pajarita, la Pravina, Imperial, Campeny, del Taüp, las Cadenas, la Parra, la Española, Miguelín, Imperial, Canto, el Ciervo, Montplet, Barceló, Marathon, Escarchado, Romar, Machaquito, Guadarrama, Diana, Parera… i un llarg etcètera han conviscut entre converses de bar durant tot el segle XX.

Les ampolles d’anís que avui en dia coneixem són molt característiques, es diferencien de la resta de licors que podem trobar en una bodega pel seu gravat i treball en el vidre. Això s’ha d’atribuir a la iniciativa  del senyor Vicenç Bosch l’any 1905, propietari de l’empresa que comercialitzava l’Anís del Mono, que va anar a París a comprar una ampolla de perfum i la va reproduir, amb la idea que un licor dirigit a un públic més femení, havia de tenir un acabat treballat i refinat. I el seu sogre, el senyor Sala, es va fer càrrec del disseny de l’etiqueta, que éssent aficionat a les arts, va crear un personatge amb molta càrrega simbòlica. El protagonista és una barreja entre un primat i un humà amb un rostre molt semblant a Darwin, això per època que es vivia era un posicionament clarament progressista i darwinista, no només per l’aspecte del mico, sinò també el paper que porta a la mà dreta “Es el mejor, la ciencia li dice y yo no miento”.

Després de l’aparició de les ampolles d’Anís del Mono amb les seves revolucionàries etiquetes, una munió d’anissos en van imitar la fesomia i fins i tot van intentar litigar amb el seu domini, com és el cas d’Anís del Tigre, que en la seva etiqueta hi apareix un tigre menjant-se un mico, clara referència a l’anterior marca.

De Tupinamba SA se’n troben anuncis en premsa ja el 1928. En aquella època, Tupinamba treia al mercat cafès, xocolates i bombons, i l’empresa tenia la seva fàbrica a Barcelona, a la travessera, i disposava de 175 sucursals arreu d’Espanya. L’anunci era ben curiós, ja hi apareixien tres micos gaudint d’unes bones tasses de cafè i xocolata. La publicitat en qüestió recordava que l’empresa regalava diferents objectes “útils i bonics per a la llar”. Tupinamba també va apostar pels álbums de cromos (d’història natural, de celebritats de la pantalla, Julio Verne, partits de futbol…). A més, va repartir als seus clients unes xapes modernistes molt apreciades en l’actualitat. Els figuerencs recordaran Tupinamba pel Cafè que existia a la part alta de la Rambla.

Impulsada per Fresneda i Loran, i afincada a la Ronda de Sant Pere, 17, de Barcelona, l’empresa Netol, dedicada a la fabricació de productes químics per a la neteja, va néixer l’any 1916. Era la versió acreditada del producte alemany Kaol -el subministrament del qual va interrompre la guerra- i que estava en competència amb el Sidol, marca que dominava la resta de l’Estat espanyol. Netol va saber engendrar un dels personatges més entranyables de la història de la nostra publicitat, tot i no ser obra de cap autor de renom -es diu que la imatge hauria pogut ser comprada a una agència italiana d’il·lustradors. També s’ha dit que la imatge original va ser inspirada en un vermut italià i s’ha anat retocant al llarg del temps però sense perdre els trets monstruosos que tant l’han caracteritzat. Segons un estudi que va fer Carles Muñoz Espinalt per a la mateixa empresa Netol, els llatins retenim més les imatges que no les paraules, i curiosament si aquestes són grotesques encara ens queden més. Per tant la imatge de marca va ser ben encertada, i segurament això ha fet que formi part del nostre vocabulari fins i tot després d’haver desaparegut. Així és que quan s’ha de parlar d’un netejametalls genèric diem: “neteja-ho amb netol” o quan volem fer exageracions diem: “si et poses els dits a la boca quedaràs com en netol”. L’anunci de la ràdio de “polvos netol” també el recordaran molta gent d’edat avançada, així com el que proclamava: “Cuestan poco y limpian mucho”.

Durant uns anys l’empresa va buscar una acompanyant en la vida del majordom, la Loten – anagrama de Netol -i que va aparèixer en un espai de temps molt breu en alguns envasos anomenats així, però vist el poc èxit que va tenir, Netol va haver de continuar la seva trajectòria tot sol.

Inicialment, els envasos, en diferents tamanys, eren petites ampolles de vidre, amb tap metàl·lic i l’etiqueta blava de l’empresa. Poc a poc, Netol va ampliar la seva gamma de productes i, pels volts dels anys 70, va començar a apostar pels envasos de plàstic… i per la publicitat en premsa escrita, que feia anys que ja era al carrer. Els anuncis als diaris també es van anar amotllant a l’època, i entre els 60 i 70 era fàcil veure una imatge femenina somrient mentre neteja algun objecte. Netol SA es va establir al discricte de Sant Martí, al barri del Poble Nou, a Barcelona, la segona meitat de la dècada dels 50. La nova fàbrica, dissenyada per Santiago Balcells Gorina, no es va acabar fins al 1959, i va ser ampliada dos anys més tard, amb la prolongació del cos de façana del carrer Tànger. L’any passat, el Grup Castelleví va instal·lar a l’antiga fàbrica de Netol SA la seva seu corporativa.

El Grupo AC Marca, fabricant barceloní de Tintes Iberia, va tenir el seu orígen l’any 1922, quan Antonio Marca Caricchio va decidir crear una empresa dedicada a la fabricació i comercialització de tints d’ús domèstic. A principis dels anys 30, l’empresa comptava ja amb més e 25.000 clients, un èxit atribuit a la qualitat dels seus productes i, també, a l’impacte de la publicitat. Així, gràcies a l’impuls de la publicitat, l’empresa va crear una xarxa comercial i va apostar per promocionar els avantatges del seu producte, traient el cap en els grans mitjans de l’època: els cartells -l’estratègia consisita en adquirir espais on penjar-los, o bé fer-ho a les mateixes botigues o a les seves façanes-, la premsa i la ràdio. Des d’aleshores, Tintes Iberia s’ha convertit en un referent en l’àmbit dels tints domèstics, formant part dels moments històrics claus de la societat espanyola. Els primers envasos -unes caixetes metàl·liques arrodonides- de decolorant, daten de 1922, moment en què també van aparèixer els tubs d’Iberia, també metàl·lics, cilíndrics i amb tap de rosca, que més tard serien de cartró. Les primeres caixes rectangulars de cartró apareixerien poc després… i fins ara que, si bé disten de les inicials pels seus colors més vius, mantenen la mateixa fesomia.

La presència de Tintes Iberia als establiments i l’interès per fidelitzar la clientela, va fer que la marca es decidís per crear diferents objectes promocionals per obsequiar-los als seus clients, com els coneguts pay-pays, sempre amb figures de dona. Pel que fa al disseny dels envasos, el dibuix d’una nena am unes cintes de colors es va convertir en l’emblema de Tintes Iberia i que solia aparèixer a les plaques metàl·liques i cartells que es van anar creant i que van anar evolucionant amb el pas del temps.

Durant la post-guerra, les ventes de tint de color negre van tenir un notable creixement, evocant la figura de les vidues de l’època i fent referència al dol i a les angoixes d’aquells anys. En aquell moment, Tintes Iberia es va convertir ja en una marca consolidada i de gran prestigi.

POTS ESCOLTAR L’ANUNCI DE TINTES IBERIA A LA RÀDIO, AQUÍ: TINTES IBERIA

El fundador de la més que coneguda firma Nestlé, Henri Nestlé, un alemany nascut a Frankfurt que amb 29 anys es va traslladar a Suïssa –a Vevey- per fer-hi de comerciant i vendre-hi cereals, mostassa i làmpades de petroli, va treure’s de la màniga la primera farina de llet el 1866. El negoci funcionava i, l’any següent, va fundar l’empresa Nestlé, amb seu a Vevey. La farina de llet arribaria a Espanya el 1873 i el 1905 ja s’inaugurava la primera fàbrica Nestlé al país, a la Penilla de Cayón, a Cantàbria. Aquella primavera ja sortiria al mercat el primer pot de farina de llet i el 1910, en ple creixement socioeconòmic a Espanya, es dóna inici a la producció de la Llet Condensada La Lechera. Uns anys després, el 1920, es funda la Sociedad Nestlé, Anónima Española de Productos Alimenticios, amb seu a Barcelona. La firma començaria a fabricar xocolata, sota les marques Peter, Cailler i Kohler, l’any 1928, i en el següent ja trauria la pròpia, les Xocolates Nestlé. Un dels productes que marcaria una època, la llet infantil Pelargón, es va començar a fabricar el 1944, deu anys abans que la televisió aparegués a Espanya i que Nestlé produís el seu pot més clàssic, el Nescafé (1954). Poc a poc, Nestlé va anar augmentant el seu ventall de productes, i durant la dècada dels 60 va passar a fabricar productes Culinarios Maggi i els gelats Camy, que avui es comercialitzen sota la marca Nestlé. Eko (1970), els congelats La Cocinera (1971), els productes refrigerats (1972), la Caja Roja de bombons (1972) i el formatge Flor de Esgueva (1973) han estat d’altres de les apostes alimentàries de Nestlé que, des d’aleshores, no ha deixat de créixer –Bonka (1979), Esveltesse (1981), Solís (1985), Litoral (1985), Friskies (1985), Buitoni (1988), After Eight (1989), KitKat (1989), aigües embotellades (1992), Miko (1995), La Cocinera (1999), entre d’altres, també s’han afegit a la família de productes Nestlé.

En l’àmbit publicitari, Nestlé va donar la mà a la ràdio per primera vegada ja ben entrada la dècada dels 50. La firma aconseguiria una gran difusió dels seus productes gràcies als Grandes Concursos de La Lechera de 1952 i 1955- mentre que Nestlé va arribar a patrocinar programes tan coneguts com La Baraja Musical, Vosotras, Teatro Breve o Café y Concierto. També a mitjan anys 50 torna una de les promocions més entranyables, els àlbums de cromos que, associats a les xocolates, ja havien començat a editar-se el 1929. A la televisió, Nestlé va treure el nas gràcies al seu patrocini de concursos com “X-O da dinero y Nescafé lo paga”; “Esta es su vida” i “Ayer notícia, hoy dinero”, que van obrir el camí perquè Maggi, Camy i les Xocolates Nestlé arribessin a la petita pantalla.

Elena, Flor, Ajax, Elenil, Lagarto, Bajel, Ese, Omo, Duca, Rym, Persil, La Oca, Hada, Dess, Rififi, Mistol, Tu-tú, Elen-2, Vim, Lyss, Ariel, Detespum, Raky, Lux, Dixan, Mi-fa-sol… són alguns dels detergents més populars entre els anys 50 i 80. Els envasos més clàssics eren els de cartró, en format rectangular, tot i que també en van aparèixer -pocs- en ampolla de vidre. A partir de finals dels 70 van començar a aparèixer els tambors de dimensions més grans i, una mica més tard, les caixes metàl·liques amb ansa de plàstic, així com les ampolles de plàstic dur. A meitat de segle, també eren freqüents les pastilles individuals, amb el Lagarto com a sabó més buscat.

De la firma Lodix, una crema per a calçat, se’n troben alguns petits anuncis publicitaris en premsa escrita (el que ara s’anomenen “classificats”) ja al 1913. Es venien en caixes de 15, 30 i 50 cèntims i es remarcava que provenien del mateix fabricant que produïa el Sidol, un neteja metalls. Aquest petit i preciós display publicitari de cartró, amb un nen deixant ben brillant una sabata gràcies a la crema Lodix, és una de les poques peces publicitàries que es conserven de l’època. Després de les caixes arribarien els envasos de tub.

El paper higièncic El Elefente va aparèixer de la mà de La Papelera Española SA a finals dels anys 70. Embolicat amb un paper transparent groguenc i amb un elefant -un animaló sempre crida l’atenció dels nens- com a emblema, aquest producte mai va triomfar. El paper, de color marró, tenia dues capes: una que, segons es diu, no era precisament absorvent, i una altra que s’aproximava més al paper de vidre. L’empresa va provar de fer-hi variacions per millorar les seves vendes, però l’arribada de les multinacionals va comportar la desaparició del producte.

Aquesta peça, quasi única, correspon a un pot de Nitocao, el cacau en pols que Chocolates Torras va apostar per treure el mercat en una època en què ja circulaven el Cola-Cao i el Phoscao. De fet, aquest producte s’anomenava inicialment Torcao, però l’empresa de Banyoles va decidir canviar-li el nom, i anomenar-lo Nitocao, el 1963. Els anuncis a la premsa escrita de l’època eren prou senzills: un esbòs d’un grup d’homes veient, darrera d’una tanca, un partit de futbol. El lema, prou explícit: “Los hombres del mañana toman Nitocao”. L’etiqueta de l’envàs, també cilíndric, com els del Cola-Cao, era molt similar a la dels seus competidors: un grup de negres dirigint-se des de la platja a un vaixell mercant sostenint, amb el cap, uns cistells plens de grans de cacau, fent referència al cacau importat de les amèriques. El Nitocao també es va promocionar en calendaris de butxaca, almenys, fins a 1970.

Gallina Blanca va donar llun al seu producte estrella, Avecrem, el 1954. De fet, el seu èxit va fer que la fàbrica hagués de traslladar-se a unes noves  instal·lacions de dimensions més grans, a Sant Joan Despí. Avecrem s’envasava en unes petites caixes de cartró de mig pam de color groc, que, de fet, encara existeixen al mercat. Poc a poc, en els envasos d’Avecrem han anat variant en el seu disseny, però el seu tamany s’ha mantingut. La publicitat també s’hi ha plasmat, amb diferents promocions basades en la suma de punts per bescanviar per premis, participacions de loteria…

Se sap de l’existència d’aquest batut de cacao amb llet ja als anys 50, de la mà de la fàbrica de Vidreres de La Lactaria Española SA, que aleshores tenia sucursal a Barcelona. Era el segon producte que l’empresa treia el mercat, i ben aviat va decidir per promocionar-lo a través de la publicitat. En els anuncis de paper de l’època, l’eslògan, ben divertit, era “Ram, Ram, Rampataplan!”, i hi apareixia el dibuix d’una vaca sostenint una ampolla d’aquest “super aliment, propi per a totes les edats”, que estrenava envàs. Segons l’anunci, amb frases com “Hoy mejor, siempre superior” o “que no es un cacao cualquiera!” el Cacao Ram estava fet de cacau i sucre de la més estricte selecció, amb llet homogeneitzada i esterilitzada Ram.

En aquella època, l’empresa tenia plantes a Barcelona, Vic, Figueres -a la ciutat, aquella zona, on ara s’aixeca un bloc pisos, a tocar de l’Avinguda Perpinyà, encara es recorda com “la Ram”-, Vidreres, Sort i Grañen (Osca). Ram també comercialitzava la nata batuda i el yogur, en envasos rodons circulars de metall. L’empresa va canviar l’envàs del batut de cacao a mitjans anys 60 i també la publicitat va ajudar a donar un cop de mà a aquesta nova aposta. Ens els mitjans escrits, apareixia un anunci en què figurava la imatge de dos nens amb mirades de complicitat, mentre un d’ells (la nena) sostenia una safata amb un yougr, un batut de cacau i un pot de nata batuda, amb l’eslògan “Ellos saben lo que quiere”. L’any 1968, segons la publicitat de l’època, Ram va posar a la venda uns envasos de plàstic (bosses d’un sol ús) per als esportistes -sobretot adreçats als practicants d’esports nàutics, muntanyisme i per als capistes- de llet descremada, esterilitzada i Cacao Ram. L’expositor de Cacao Ram de la imatge data de la dècada dels 50, tot i que les ampolles formen part del segon tipus d’envàs, amb un serigrafia diferent i més senzilla, en què desapareixen les senefes i només es llegeixel nom del producte.

La Lactaria Española va entrar en una dinàmica de fusions durant la dècada dels 90, fins arribar a desaparèixer, tot i que la marca Ram encara existeix, de la mà de la Lactimilk SA, amb seu a Madrid.

Una vegada més ens ve al cap una entonació publicitària televisiva quan fem referència a l’Scotch-Brite: “Yo no puedo estar sin él!”. I és que aquella frase, tan poc suggerent com enganxosa musicalment, també va revolucionar d’alguna manera el mercat publicitari, sobretot entre els anys 70 i 80. Aquell fregall tan poc delicat per a la pell però tan efectiu a la vegada per rentar els plats va entrar amb força al mercat estatal. Una vegada més, l’envoltori, inicialment de plàstic transparent, contenia una imatge -en aquest cas, un dibuix (i no una fotografia), d’una dona, amb el seu davantal i somrient.

L’Scotch-Brite és un invent de la firma americana 3M, el 1902, a la ciutat Lake Superior de Two Hardors, a Minnesota. Cinc empresaris de la zona van decidir explotar una mina per a l’extracció de mineral abrasiu amb finalitats industrials. L’empresa (Minnesota Mining and Manufacturing) va haver de traslladar-se a la població de Duluth el 1905 i centrar-se en la producció de paper de vidre. Després d’atraure a joves inventors, es va establir definitivament a Sant Paul el 1910. Poc a poc, la companyia va anar traient suc del seu enginuy posant al mercat diferents productes: la cinta Scotch-Cellophane, l’Scotchlite Reflective i l’Scotch-Brite, que va néixer durant la dècada dels 50. Més tard arribarien un grapat de productes nous d’entre els quals destaca, per la seva contínua utilització, el Post-it. (1980). L’empresa va facturar 15.000 milions de dòlars (per any) durant els anys 90 i, l’any 2004, es van superar els 20.000 milions, amb la introducció de productes innovadors que van contribuir en aquestg creixement. L’Scotch-Brite, el que ens ocupa, té, des de fa 6 anys, una nova família de complements, tot i que fregall raspós serà, per sempre, el més popular. Aquest dispensador que podeu contemplar a la imatge, amb 50 fregalls “tamaño popular” i completament de cartró, data de finals dels 70, i ja es distribuïa a través de 3M España SA.

Pedro Liaño Hidalgo va fundar l’empresa Aceitunas Liaño el setembre de 1940, a Alcalá de Guadaira, a Sevilla. Va comprar 2.500 recipients de fusta, amb capacitat per a 500 kg d’olives cadascun, i 200.000 envasos de llauna (de 250 grams) així com un milió de quilos d’olives, i els seus 30 anys d’experiència professional el van acabar d’empènyer. El preu de cada llauna d’olives era d’una pesseta. De seguida el mercat americà s’hi va interessar, i Liaño va començar a fer fortuna, tot registrant la seva marca, com a Imperial. L’empresa, evidentment, va promocionar els seus productes de formes ben diferents. Una d’elles, com podeu veure, va ser elaborant calendaris que s’obsequiaven als clients.

Berkel, Magriñá, Cely, Mobba… són algunes de les marques més conegudes en la fabricació de balances de les antigues botigues d’alimentació. Berkel i Mobba semblaven tenir avantatge, tot i que el ventall de varietats era inesgotable. Doble plat, plat únic, rodons, quadrats, metàl·lics, pintats en blanc… Berkel va estar fabricant durant un bon grapat d’anys, i se’n conserven de pesatges molt diferents. De tota manera, qui tenia una Berkel… tenia un tresor. De fet, les Berkel es diferenciaven lleugerament de la resta per la seva fesomia de més angles, en comparació amb les Mobba, de forma més arrodonida. Molts comerços de l’època, que subsisteixen, encara les conserven, però el més curiós es veure com comerciants dels temps actuals no dubten en adquirir-ne una d’antiga per decorar els seus establiments. Mai passaran de moda…

“Yo soy aquel negrito, del Africa tropical, aquel que siempre cantaba la canción del Cola-Caoooo”. És, senzillment, la sintonina més enganxosa de la publicitat televisiva en els primers anys de vida d’aquest mitjà de comunicació. El Cola-Cao, que seria el producte estrella de Nutrexpa,va néixer el 1946, només sis anys després que es fundés l’empresa al barri de Gràcia de Barcelona, de la mà de José Ignacio Ferrero Cabanach i José Ventura Mallofré. La cançó del negret, però, encara trigaria. No va començar a sonar fins al 1955, però de seguida es va convertir en tot un clàssic de la publicitat a Espanya. El 1957, Nutrexpa obriria la fàbrica del carrer Lepanto, de Barcelona, i el 1962 arribarien les primeres campanyes publicitàries a la televisió. Cola-Cao seria olímpic per primera vegada l’1ny 1972, com a patrocinador dels Jocs de Munich. L’èxit del producte va comportar la construcció d’una nova fàbrica, a Parets del Vallès (Barcelona), on es va ubicar, el 1979, el magatzem principal de distribució per a tota Espanya. Des d’aleshores, Nutrexpa ha adquirir d’altres empreses, fins ue el 1989 va iniciar a producció de Cola-Cao a la Xina. El Cola-Cao tornaria  a ser olímpic el 1992 i recentment (2007) l’empresa ha decidit rellançar-lo posant el mercat un gran nombre de varietats.

Pel que fa als envasos, els primers van ser els clàssics pots de cartró dur amb tapa metàl·lica, amb una etiqueta que va aixecar certa polèmica als anys 50, ja que hi apareixien uns negres recollint cacau, que alguns interpretaven com a esclaus. Nutrexpa va decidir anys després canviar els negrets per unes recollidores per solucionar l’enrenou. Cola-Cao sempre ha mantingut, però, l’estructura de l’etiqueta, fins que als any 80 ja van aparèixer els envasos de plàstic.

ESCOLTA LA POPULAR CANÇÓ DEL NEGRET, AQUÍ: Cola Cao, a la ràdio

L’Anís del Tigre, destil·lat a Arenys de Munt per la família Lladó, és més conegut pel rebombori que va generar el disseny de la seva etiqueta que no pas pel seu nivell de vendes. L’anís d’Enric Lladó va sortir al mercat a finals del segle XIX. La seva etiqueta era un clar atac al seu competidor, l’Anís del Mono, que havia nascut pocs anys abans a Badalona. La família Lladó va decidir fer un pols a Vicenç Bosch, fundador de l’anís competidor, mostrant a les seves ampolles com un tigre es menjava un mono -a les d’Anís del Mono, dissenyades pel sogre de Bosch, apareixia la imatge d’un mono amb un rostre molt similar a Charles Darwin, en un clar homenatge a la seva teoria evolucionista (encara tema de debat a l’època). De fet, el mono sosté a l’etiqueta un pergamí, on s’hi pot llegir: “Es el mejor, la ciencia lo dijo, y yo no miento”. L’embolic va acabar en judici.

Anècdotes al marge, la família Lladó també va publicitar el seu producte. De la promoció d’aquell anís se’n conserven encara uns enormes i molt antics cartells dissenyats per Zsolt i impresos per Gràfica Manen, de Barcelona, com el de la col·lecció. El més curiós del cartell, fet a mà tot i la complexitat de respectar la perspectiva, és el text de la part inferior de l’etiqueta, on s’hi llegeix: El infrascrito medico cirujano residente en esta villa, certifica, que he prescrito el licor titulado “Anis del Tigre” en las dispepsias atómicas y flatulentas lo mismo que en todos los estados de atonia del tubo dijestivo habiendo observado buenos resultados. Arenys de Mar, 4 de abril de 1888. Ramon Prat y Font”. Era realment considerat un producte mèdic? O la família Lladó volia afegir més ironia a les seves etiquetes?

Tot i que és difícil concretar l’any de fabricació del primer pot de Phoscao, sí que queda clar, per la publicitat en premsa escrita que se’n conserva, que va ser a principi de segle passat. S’han trobat anuncis de 1910 en què es parla del Phoscao com un aliment adreçat als convelescents, als dèbils, als avis i als que patien de l’estòmag, que es podia trobar en farmàcies i a “bones drogueries”. La seva fabricació es feia a Barcelona, a través de Fortuny Hermanos SA, del carrer Hospital. D’altres anuncis de l’època li atribuïen d’altres propietats curatives -”para las digestiones penosas”- i, segons es deia, els metges sempre el recomanaven. “El más exquisito de los desayunos” o “El más potente de los reconstituyentes” són algunes de les expressions que apareixien en els anuncis publicitaris escrits de Phoscao de principis de segle.

Sembla que el primer pot de Phoscao sortiria al carrer el 1921. Cilíndric, amb molta lletra i poc disseny, el pot de Phoscao avançaria amb diferents formats segons el contingut, però sempre remarcant que es podia trobar en drogueries i herboristeries. Dels envasos de Phoscao, que més tard es veurien augmentats, ja a meitat de segle, amb les caixes metàl·liques rectangulars, se’n desprèn que la fabricació va tenir diferents seus a Barcelona: a la Plaza Igualdad, nº3; a la Plaza San Agustín nº 3 i Ada. José Antonio 230; a l’Avda. Generalisimo i al c/ San Fructuoso, 78, per exemple. De pots de Phoscao també se n’han trobat de circulars recoberts de cartró -com el Cola-Cao- però segurament la caixa més entranyable de Phoscao és aquella en la que apareix la imatge d’una noia amb una tassa, somrient. Es dóna la circumstància que es tracta d’una imatge de paper enganxada en un dels frontals de la caixa. La fabricació de Phoscao va passar a mans de Nutrexpa, que feia el Cola-Cao, el 1964, per reduir així la competència. El 1968, Nutrexpa encara va treure al mercat el Phoscao Soluble.

Indústries Beter va néixer a Vilafranca del Penedès (Barcelona) el 1937. D’origen familiar, l’empresa, creada pels germans Rojo, va apostar per la fabricació de fornitures metàl·liques. Poc després, Beter va començar a produir fulles d’afeitar, molt populars a l’època, en què la figura de l’home encara tenia un pes específic de vital rellevància a la societat. Per l’empresa han passat tres generacions. En els anys 60, Beter va treure el nas en la fabricació i comercialització d’articles de manicura, pedicura i pinces. Poc a poc, la oferta de productes Beter va anar fent un tomb, i la gamma es va ampliar amb l’arribada dels raspalls, complements per al cabell, maquillatge, estoigs de regal, articles de bany… ja amb la dona com a nou destí. Actualment, Beter compta amb oficines a Barcelona i Madrid, i unes instal·lacions de control de qualitat i envasat a Montcada i Reixach (Barcelona).

Els primers anuncis que es troben de la marca Beter daten dels anys 40. S’hi pot veure una mà negra (així es denominaven les seves fulles d’afeitar) davant del que semblava una flama de foc. En la dècada posterior, Beter ja apostava per la publicitat en mitjans de premsa escrita. Se’n conserven alguns en què es podien veure esbossos d’un home conduint una motocicleta (una vespa), amb una dona al seu darrera. Els eslògans, també suggerents: “Acompañado” i “Admirado” “porque va bien afeitado!”, en una clara alusió a les fulles d’afeitar. La introducció dels productes adreçats a la dona també es va deixar sentir en les campanyes publicitàries de Beter. Als anys 70, en els anuncis apareixien mans i peus femenins lluint diferents articles, mentre que no és fins als 80 quan ja la dona es mostra de cos sencer (fins i tot nua), promocionant pinces, articles de maquillatge, manicura, pedicura…

Els dos articles de la imatge són preciosos dispensadors de fulles d’afeitar -se solien presentar individuals o en caixetes de 10. El dispensador de cartró, dels anys 50-60, contenia 10 paquets de fulles d’afeitar, mentre que el de fusta és anterior. Si disposaven totes les fulles Beter, darrera el vidre, ja fossin individuals o en paquets i la seva capacitat és difícil de calcular. Una peça del tot entranyable i que, contemplant-la, evoca fàcilment els ambients que es generaven en les perruqueries d’homes a meitat de segle passat.

A Beter, a partir dels anhys 40, li va sortir un competidor, les fulles d’afeitar Iberia, caracteritzades per l’animaló que les representava -de 6 potes i ensenyant la llengua mentre sostenia una fulla d’afeitar. Iberia, que va comercialitzar diferents models de fulla d’afeitar, també es va decantar per la publicitat radiofònica i en premsa escrita, sobretot als anys 60.

Escolta l’anunci radiofònic de les fulles d’afeitar Iberia en aquest enllaç, cedit pel lloc web www.fonotecaderadio.com: FULLES D’AFEITAR IBERIA

Segueix-ne la lletra!:

¿Que es lo que te ha pasado querido mío?

¿Has sido lesionado en desafio?

¿Quien de tal modo el rostro te lastimó?

o es que tu frágil moto te derribó?

Eso no ha sido, Leonor.

Qué es lo que fue, por fafvor.

Pues ello fue que me afeité,

y como ves me corté.

Para evitar que tal suceda

siempre has de usar la Hoja Iberia

pues has de saber y es cosa seria

que afeitar-se con Hoja Iberia es un placer.

Mi cutis es tan fino y delicado

que tengo que afeitarme con buen cuidado.

Con hojas marca Iberia podrás lograr

perfecto rasurado sin aranñar

de producción nacional

ella no tiene rival.

Es muy sutil

su fiel perfil

y es de excelente metal.

Hojas de afeitar de marca Iberia

siempre triunfaré por ser perfecta.

Pues has de saber y es cosa seria,

que afeitarse con hoja Iberia es un placer

pues has de saber y es cosa seria,

que afeitarse con hoja Iberia es un placer.

Seguint la línia del Cola-Cao, amb la imatge dels negres primer, i de les recollidores després, o de Gallina Blanca, amb l’enorme gallina com a emblema publicitari, la marca Norit s’ha identificat pel tendre xai blanc amb el llaç vermell al seu coll. Norit va néixer el 1944, de la mà del Grupo AC. Fou el primer detergent per rentar llana i seda que va aparèixer el mercat, dins un petit envàs de cartró. Ben aviat, el 1945, va aparèixer el primer cartell, amb el petit xai com a protagonista, i l’empresa va anar variant el format dels seus envasos i introduint nous productes –espuma controlada… L’any 1974, Norit creix amb l’aparició al mercat del detergent líquid per al rentat a mà, envasos en ampolles de plàstic dur. Actualment, el Grupo AC té la seu a l’Hospitalet de Llobregat, i fàbriques a Bigues i Riells i Sant Llorenç d’Hortons.

La mascota de la marca ben aviat es va consolidar com a logotip i no ha variat massa fins avui dia, només petits retocs en el traç de la silueta del xaiet per simplificar-lo i algun retoc en l’ull i el llaç. De fet, potser és una de les marques que ha necessitat menys un redisseny per adaptar-se a l’estètica de cada moment, i això és perquè en un primer moment ja va ser una il·lustració moderna i transgressora -una silueta de l’animal, simple, colors plans, sense massa recreacions realistes, en una posició dinàmica, etc.

El que sí que ens deixa constància de les diferents corrents estètiques és la fotografia de la part posterior de l’envàs. Des del principi es va optar pel típic recurs publicitari de la “noia somrient” i també s’ha mantingut al llarg de les dècades però adaptant-ne la seva imatge. En la primera fotografia que ens consta en els envasos de la col·lecció i que situem aproximadament als anys 50, la noia, extremadament rossa, sembla sortida d’una pel·lícula americana, que en aquella època representava l’ideal femení de la població, hi fa un posat fotogràfic acaronant una tela vermella. La següent fotografia la podem situar als anys 60, ja amb la popularització de la rentadora. En aquesta foto, la noia, ja no tant rossa i vestida amb una brusa senzilla -representant la classe mitja-, col·loca una peça dins el tambor de la rentadora, cosa que en l’època també expressava modernitat. En aquest cas, s’ha de remarcar que no s’utilitza la imatge d’una criada o dona de la neteja que realitza aquesta tasca, sinò que representa una mestressa de casa però més moderna, guapa i fora dels cànons -cosa que demostra a quin públic va dirigit. En la tercera fotografia, la imatge de la noia ja és més propera a la població, i les del país s’hi podien sentir més identificades i no tenir-les tan idealitzades com les anteriors. Aquesta noia, també ens connota ser de classe mitja, guapa i moderna, per l’època en què apareixia.

L’anunci de Norit és un dels més famosos i antics de la ràdio espanyola. A la dècada dels 40, quan la ràdio començava a donar les primeres passes, una mica insegures per les precàries condicions tècniques i l’ombra de la Guerra Civil, ja sonava a totes les llars que comptaven amb receptor la cançó del “borreguito”, de la qual en van ser autors Félix Gamarra i N. Tejada. Tal com passava amb d’altres anuncis, com el del mateix Cola-Cao, des de l’inici, els responsables de l’empresa buscaven emetre una publicitat que quedés a la memòria dels oients, sobretot dones, i per això perseguien una cançó que fos enganxosa i que, a més, provoqués un somriure. La lletra, tot un retrat de l’època, és entranyable. Aquí la teniu, en la versió original:

Me he lavado el vestido,

yo mi blusa me he lavado,

lo he dejado muy blanquito,

muy sedoso me ha quedado.

Porque, porque hemos usado

Norit, el Borreguito.

¿Que es Norit?

Es Norit algo inaudito

para dejar bien lavada

la prenda más delicada,

¡es Norit, el Borreguito!

ESCOLTA EL MÍTIC ANUNCI DE NORIT, AQUÍ: Norit a la ràdio

Després, la publicitat de Norit va decaure en brillantor, i no passarà precisament a la història com el citat anunci radiofònic. Les campanyes publicitàries les han seguit protagonitzant les dones, que tot aconsellant a les seves filles la utilització del detergent del xaiet.

La firma Maggi deu el seu nom a Julius Maggi, que a finals del segle XIX va desenvolupar un producte alimentari de fàcil preparació que contribuís a millorar la nutrició de les famílies en un moment en què les dones començaven a integrar-se massivament al món laboral. Després de moltes investigacions, Julius Maggi va propduir unes farines de llegums que van començar a comercialitzar-se el 1884 i que, dos anys més tard, van donar pas a un extens assortiment de sopes -el 1886 apareixen les sopes deshidratades. El 1889 va aparèixer el llegendari condiment líquid Maggi i, el 1908, l’històric cubet de caldo concentrat, del qual encara se’n conserven molts envasos -cilíndrics i que contenien 100, 500 o 1.000 cubets.

Maggi va entrar al mercat espanyol l’any 1910, visquent una etapa de gran èxit a l’Estat. La distribució de Maggi -que a finals dels anys 20 ja donava empenta als seus productes amb anuncis als diaris- a Espanya, però, es tancaria el 1947, quan Nestlé i la firma de les sopes es van fusionar per donar llum a Nestlé Alimentaria SA.

El 1963 es va posar en marxa la fàbrica de Valladolid, que primer va permetre l’elaboració dels caldos de pollastre i de carn i, més tard, el purè de patates, les sopes i les cremes -el 1967 (en aquesta època, tots aquests productes, envasats en caixes de cartró, ja es promocionaven a través de la premsa escrita). Maggi va reprendre l’elaboració del cubet el 1981 i posteriorment apareixen productes ja més vigents, com els “Primeros Platos” (1991) o la Pasta Oriental (1995). El dispensador de Maggi que apareix a la imatge és dels anys 70, però no els envasos, que són de meitat de segle.

Un atre animaló, en aquest cas una gallina, ha estat l’emblema publicitari d’una altra firma empresarial de gran tonatge, catalana i ben popular fins a l’actualitat. L’aventura empresaria de Gallina Blanca va iniciar-se el 1937, de la mà de Lluís Carulla i Canals, que inicialment va decidir registrar el negoci com a Gallina d’Or. de la fàbrica del Passeig de Gràcia, a Barcelona, van aparèixer els primers cubets de caldo concentrat, compost per una unça i mitja de carn argentina i un extracte variat de llegums i hortalises. La seva elaboració era plenament artesanal. L’èxit va fer que l’empresa hagués de traslladar-se a un local de dimensions més grans, al carrer Aragó. Ben viat va sorgir la idea de crear una marca i impular-a través de fortes inversions en publicitat, concursos de ràdio patrocinats per la firma i col·leccions de cromos de cointiungut enciclopèdic i una presentació molt curosa.

D’aquesta manera es va produir una expansió inaturable que va comportar l’aparició de nous productes, d’entre els quals van destacar, sense cap mena de dubte, les sopes Gallina Blanca, preparades i deshidratades que, per la seva fàcil prepració, que, pel seu gust tradicionalment casolà, han estat, des d’aleshores, el primer plat de moltes llars del país. L’èxit més espectacular, però, arribaria el 1954, amb el naixement del que seria el producte estrella de Gallina Blanca, Avecrem. La seva demanda va ser tan gran que l’empresa va haver de tornar a traslladar-se,m en aquest cas a Sant Joan Despí. La seva presentació a la Fira de Mostres de Barcelona va aixecar una gran expectació. Gallina Blanca va apostar per obrir-se camí en els mercats internacionals, adaptant els seus productes a la cultura gastronòmica de cada país i a l’evolució dels hàbits, però sense menysprear els ingredients que tants èxits li havien proporcionat. Des de 1979, quan es va obrir el mercat exterior, fins ara, més de 50 països de 4 continents estan familiaritzats amb la gallina que representa la marca.

Els envasos de caldo en cubets de Gallina Blanca que formen part d’aquesta col·lecció corresponen als anys 40, 50 i 60. Totes eren de metall, i d’un contingut similar. Alas anys 40, la caixa estava forrada de paper, on apareixia la gallina trepitjant un cubet, per damunt de les lletres de la marca i sobre un fons blau fosc. A l’envàs dels 50 -a finals de la dècada apareixen les caixes de cartró d’Avecrem- ja s’introdueixen colors més vius, i el fons, ara litografiat, ja és blau i vermell, tot i que la gallina segueix trepitjant un cubet amb la seva pota dreta. Als anys 60, tot i mantenir el mateix estil de dibuix, la gallina de l’envàs passa de trepitjar un cubet a sostenir-lo, i amb un blau més clar de fons. Ja apareixen envasos de pes de contingut ben diferent.

ESCOLTA AQUÍ LA FALCA PUBLICITÀRIA DE GALLINA BLANCA A LA RÀDIO: Gallina Blanca a la ràdio

Vda. de Arturo Gómez Tejedor SL, altrament coneguda com Productos Salsafran, aquesta empresa alacantina -de Novelda- comercialitza els seus productes des de 1943. Des d’aleshores es dedica a l’elaboració, envasat i comercialització de safrà, condiments, espècies, infusions… sota la marca “Salsafran“. L’encisador dispensador que hem tingut la sort de trobar -de meitat de segle XX- conté 100 petits sobres de paper de 3×5,5 cm d’additiu-colorant, amb un preu, per separat de 40 cèntims de l’època. És completament de cartró prim, en què es realça el lema “Invade las cocinas del mundo”. De gran atractiu pel seu ventall de colors, l’envàs prové de l’empresa Industrias del Cartonaje, de Saragossa.

Azul “Montserrat”, de la Fábrica Española de Azul Ultramar, amb seu a l’Avenida José Antonio 648, de Barcelona, també ha llançat una àmplia gamma d’envasos, des de 1921, per presentar el seu tint de color blau. Els primers podien arribar a ser de 10 kg -aquests en barrils de fusta-, però també n’hi havia de 2 kg, d’1 kg i paquets més petits de 33 i 100 grams, entre d’altres. L’Azul “Montserrat” disposava les variants Marfil, Esmeralda, Brillante i Perla, així com el Gallo, de qualitat superior. Francisco Nubiola en fou l’impulsor. A la col·lecció hem tingut la fortuna de trobar-ne bona part, bàsicament paquests de poc pes de contingut, una ampolla de plàstic, de ja passada la meitat de segle, i una bonica caixa dispensadora de pastilles d’Azul, dels anys 50, amb 25 unitats al seu interior.

La regió de Múrcia és, des de fa uns 20 anys, la principal zona de producció de pebrot i exportadora de pimentón del país. Però A Espanya, la industrialització del pimentón de la regió de Múrcia va començar a mitjan segle XIX, després que a una veïna li passés pel cap la idea d’untar amb oli els pebrots, posar-los al forn i vendre’ls a bon preu al mercat. Més tard progessaria en la seva iniciativa, picant els pebrots que així havia preparat en un morter de cuina i, més tard, en un molí de farina. S’ha trobat documentació d’empreses que ja envasaven el pimenton, en enormes llaunes, a principis de segle passat. Amb el pas dels anys, han aparegut llaunes de diferents tamanys i, lògicament, de dissenys més senzills. Actualment, la majoria d’envasos que es conserven provenen d’empreses d’Espinardo (Polizón, Pascual Reverte, El Chimbo, Parsifal, El Pasiego, La Garza Real, El Castillo, Enrique Sempere, La Florista…), però també de Molina de Segura (Andrés Bernal Gil, El Pelícano…) o la mateixa Murcia capital.